CIUTAT PERDUDA 2

 22/01/2024

Cinc del matí, el sol encara no apunta per entremig de l'espessor de la selva, no tardarà, el negre de la nit anirà agafant totes les tonalitats verdes que aquesta abundant vegetació li ofereix, també començaran a agafar els colors de les flors, els vermells de les bromelies, el blanc de la datura, els grocs, els taronges, els....tot, tot cobra vida amb la sortida del sol.

Amb l'esmorzar ja a la panxa comencem a caminar, transpunta el dia, tot comença a cobrar vida, tot menys la Carme que ho veu tot més fosc. Ja de bon matí la temperatura supera els vint-i-cinc graus, i són les sis!!! , la que ens ve sobre!!!

El camí és meravellós a no ser per les pujades i baixades constants, molt abrupte, malgrat tot disfrutem d'unes espectaculars vistes, la simfonia de la selva, la posada en escena de tots els ocells, papallones, insectes.... i com no de la romeria que comporta el turisme en aquesta zona, mules, indígenes autèntics, altres grups.... nosaltres que mirem de caminar sols, aprofitem per anar parant i saborejar encara més el moment.

Tenim l'oportunitat de parar en un poblat de la ètnia wiwa, descendents dels ja desapareguts Tayrona, si, els que van habitar allà dalt, allà on ens dirigim , a la " lost city". Deixem la ciutat perduda per demà i centrem-nos en els wiwa.

Els wiwa, semi-nomades, habiten en aquestes terres de los nevados,en realitat són quatre ètnies diferents les que estan per aquests paratges, nosaltres en coneixerem a dos wiwas i koguis. Aquests diuen ser el nostres pares, són molt masclistes, entre altres moltes coses, ho tindrien malament en la nostra civilització. La dona està lligada a la terra, l'home al sol, sempre els veus a ells amb el poporo, una carbassa on posen pols de Conxa de petxina i amb un bastó van sucant la pols i se l'introdueixen a la boca mentre chuingueixen la fulla de la coca, la pasta que produeix, amb el mateix pal, el van passant per la part superior de la carbassa, això va fent gruix i diuen que és el seu llibre de la vida, allà on expressen els seus pensaments i tota la seva sabiesa, que és molt poca per cert.Les dones no poden fer-ho, elles es dediquen a teixir la bossa que porten els homes penjada del coll, amb les voltes de teixit també representa que escriuen la seva vida..... místics? Jo diria que la coca els fa molt de mal.

Seguim, banyito al riu i dinar, agafar forces doncs encara ens queden tres hores més de camí, es fa llarg, molt llarg, molt pesat, sort que sempre hi ha coses  per mirar, unes burres que baixen i la Carme en fa fotos, l'indigena que les baixa s'enfada, mira que estàvem avisats!, res ens demana deu mil pesos, li diem que no i seguim. 

Entretant que arribem al campament Paso de Lorenzo, on dormirem avui, banyador i cap al riu, nets, ja fem una mica menys de tuf, tant sols una mica menys, no us penseu que fem olor a flors, cerveseta, una noia holandesa se'ns posa a plorar, i jo , poeta de mi , li explico " vés al riu, l'aigua freda s'endurà tots els teus mals sentiments riu avall, quedaràs depurada i et sentiràs més lliure i feliç" clar, això en anglès, vés a saber que va entendre! així ho fa i quan torna em dóna les gràcies.Potser que m'hi dediqui!

Toca sopar, avui macarrons, acceptables, tot just són les set, encara veiem l'amunt i avall dels indígenes, viuen prop del campament, s'acosten per veure que poden arreplegar, acabarem aviat amb ells.....s'estan "civilitzant"..... això si , el poporo i la coca no ho deixen per res del món.... anem a dormir, demà ben d'hora, a les cinc crec, ara ho pregunto , i cap als esglaons de la ciutat perduda,uns  mil dos-cents. Si a les cinc !Apa doncs.