CIUTAT PERDUDA 3

 23/01/2024

...un soroll sec i elèctric surt d'entre mig de la jungla, de sobte un puma salta al bell mig del camí, desafiant-nos, és a  menys de deu metres, s'abraona cap a nosaltres aixecant les potes del davant, aixeco el pal amb les dues mans, avanço un parell de passos tot i traient-me la gorra amb la mà esquerra, la Carme deixa anar un crit enxordidor, la bestia queda immòbil, mirant-me fixament, faig una altra passa endavant, tot molt ràpid, el puma, no sé si pel crit o be per la meva presència, fa un salt cap al marge i surt correns cap al riu, el perdem de vista..." S'obre la llum al campament, són les cinc del matí, toca llevar-se, m'aixeco tot suat, com si hagués estat lliurant una batalla amb un puma, llavors penso. -Quin mal que fa això de la coca, i aquesta gent tot el dia fotent-l'hi.

Esmorzats emprenem camí cap a la ciutat perduda, anem  al davant, sols, obrint camí, camí amable entre arbres, rius i ponts tibetans que el travessen. Arribem a les escales, unes mil dues-centes, amunt, sense pensar, s'han de pujar si o si, una mica d'aigua, ja arribem, som a dalt, control d'entrada i a veure que van fer aquests Tayrona a part dels graons!

TAYRONA, és una civilització provinent de l'Àsia, així, les primeres terrasses i construccións de Teyuna, la ciutat perduda, daten al voltant del 650 d.c.. Sobre ells i cap amunt es van anar multiplicant noves terrasses fins els anys 1600 d.c. Amb l'arribada dels espanyols i demés conqueridors es van veure assetjats i van abandonar aquesta ciutat i es van disseminar muntanya amunt.

Fem la visita del recinte, restaurat des de 1976 després del saqueig per part dels "guaqueros". Els guaqueros van ser unes trenta famílies de camperols que veient que en  el centre de les construccions tayrona és trobaven enterrades les joies dels difunts es dedicaven a saquejar tota edificació d'aquests, així que es van tirar a les muntanyes fins trobar la ciutat dels ancestres de les tribus indígenes, al trobar la ciutat perduda van començar amb el saqueig. Això va ser del 1973 al 1976 en què l'estat s'hi va posar i es va restaurar per tal de poder ser visitada i evitar d'aquesta manera l'expoli.

Pugem fins a la casa del mamo, el chaman dels indígenes, en Rumaldo, es veu que aquest paio és molt famós, fins i tot el president electe cada quatre anys a Colombia ve fins aquí per rebre'n la seva benedicció, a veure si tenim sort, a veure si hi és i ens rep. Així és, tenim la sort d'anar sols i ens rep, permet de fer fotos, realment estan ben penjats aquesta gent, amb el seu poporo i la seva coca tot el dia. En veiem la casa d'ell, la de la seva dona, dormen separats, arriba la dona amb els nens, tota una vivència. Continuem amb la visita per tota la part central, es van fer un fart de remenar pedres aquesta gent!

 Toca marxar, ha costat molt d'arribar fins aquí, calor, suor, cansament de veritat, el premi no és tant sols poder visitar la zona recuperada, el premi és tot, la caminada, l'esforç, la convivència, el poder conviure i "conversar" amb els wiwa i els koguis, saber com viuen, costums, caràcter, llengua. Miro enrera i vaig veient com les escales es fan petites allà dalt, es perden enmig dels arbres, dóna la sensació que és un camí que et duu fins al cel, segurament pels tayrona tenia un significat similar, i més després de chuinguejar la coca.

Continuem baixant, toca descosir camí, baixem fins el campament on hem dormit, bany al riu, dinar, recuperar les motxilles i a seguir, queda un llarg camí, ara però amb més baixada que pujada, i a més, avui està seré, no hi ha tanta humitat i a més passa una mica d'aire, s'agraeix. Quatre hores i al campament de Mumake, aquí dormirem i demà a rematar la feina, i a veure si pillem wiffi o xarxa, no puc penjar res!